Itinerari pel Peloponès

Micenes: (Μυκῆναι Mykênai, en grec antic). Durant el segon mil·lenni va ser una gran fortalesa militar, fundada el 1500 aC, que va dominar gran part del sud de Grècia. Actualment és un jaciment arqueològic degut a l'esmentat anteriorment; està situat a 90 kilòmetres al sud-oest d'Atenes.
Hi van fer una sèrie d'excavacions, la primera, data a l'any 1841, restaurant la Porta dels Lleons: va ser construida l'any 1250 aC i, és l'execució arquitectònica més coneguda i característica de la ciutat de Micenes. La ciutat va lluitar en les batalles de Termòpiles i de Platea durant les Guerres Mèdiques. En la mitologia, Agamenón, rei de Micenas, és el líder dels grecs després de guanyar la Guerra de Troya.

Epidauro: (en grec Επίδαυρος, llatí Epidaurus). Va ser una ciutat situada a l'Argòlida, a la costa oriental del Peloponès. Va ser una ciutat-estat i el seu territori va quedar bastant reduit; s'anomenava Epidauria. La ciutat original es va expandir agafant terreny del nord i del sud.
Antigament, s'anomenava Epícaro, pero segons Aristòtil, la ciutat va ser colonitzada pels jonis procedents de la Tetràpolis àtica.
La ciutat va ser governada per reis (monarquia), però més tard es va substituir per l'oligarquia. Seguidament, els tirans van ser els que es van ocupar de la ciutat.

Olimpia: (Ολυμπία, Olympía, en grec). Va ser una ciutat de l'antiga Grència, situada al peu del mont Cronio. Aquí, s'hi van celebrar els primers Jocs Olímpics (cada quatre anys), els quals daten a l'any 778 aC. És coneguda també per a ser un centre religiós i per la gran estatua d'or i marfil feta per Fidias. Els arcadis van atacar la ciutat a causa de les grans riqueses i tresors que hi tenien. La ciutat va ser també, el protectorat d'Alexandre el Gran. L'any 1829 els francesos van fer les primeres excavacions, seguits pels alemanys, els quals van descobrir una estatua d'Hermes.
Als actuals Jocs Olímpics, la flama olímpica s'encèn a l'estadi d'aquesta ciutat i després, és transportada amb una torxa fins on s'acullen els jocs, passant avans però per les principals ciutats d'arreu del món.

Les Guerres Mèdiques

Primera guerra mèdica:
Va començar amb la invasió de Persa i Grècia. Van començar l'any 492 aC i va acabar (amb la victòria dels atenesos) a la batalla de Marató el 490 aC.
La invasió persa va ser produïda amb una intenció de càstig a Atenes i Eretria per haver donat suport a les ciutats jònies durant la rebel·lió que van fer contra els perses a l'Àsia Menys perquè els perses estaven dominant el seu territori. La invasió consta de dues campanyes:
Primera: els perses van obligar a Macedònia posar-se del seu bàndol però, no obstant això, no van poder seguir avançant perquè la flota de Mardonio (qui va dirigir la primera campanya) va ser destruïda a causa d'una tempesta a la costa de la Muntanya Athos. Un any més tard, Darío va enviar ambaixadors a Grècia exigint una submissió, i totes van cedir menys Atenes i, llavors, Esparta va quedar en guerra amb ell .
Segona: Va ser l'any 490 aC, va ser dirigida per Datis i Artafernes. Primer van anar a l'illa de Naxos i la van incendiar; a continuació van anar a les illes Cíclades i les van nomenar territori dels perses. Quan van arribar a Grècia, específicament a Eretria, la van capturar: van arrasar la ciutat i els seus ciutadans van quedar esclavitzats pels perses. Més tard , i finalment, es van dirigir a l'Ática, van desembarcar a Marató i van anar camí a Atenes on van ser rebuts amb un exercit d'atenesos que, tot i ser petit, els van guanyar a la Batalla de Marató.

Segona guerra mèdica:
Aquesta va ser la segona invasió dels perses a Grècia on es va produir aquestes anomenades guerres mèdiques o també guerres greco - perses. Es van produir durant els anys 480-479 a.C.
El rei Jerjes (fill de Darío) de Pèrsia tractava de conquerir Grècia i per això es va produir la segona invasió malgrat haver estat derrotats en la invasió anterior. Jerjes va estar molt de temps planejant aquesta segona invasió. La invasió va començar l'any 480 aC, Hel·lespont, Tràcia, Macedònia i Tessàlia, es van rendir davant de JerJes; només ho va tenir més difícil amb Termópilas que va ser quan la flota persa va ser bloquejada per una flota aliada a l'estret d'Artemisa. En la batalla de Termòpiles, l'exèrcit va frenar l'exèrcit dels perses durant dos dies; després van ser atacats pel flanc des d'una muntanya. L'altra flota també va resistir els dos dies amb atacs perses a la Batalla de Artemisa, però quan va arribar la notícia del desastre a Termòpiles, es van retirar a Salamina.
Després de la batalla de les Termòpiles, Beòcia i Àtica van ser agafades pels perses, i van cremar Atenes.
Un altre exèrcit estava situat a l'estret d'Istme de Corint protegint al Peloponès dels perses. Tots dos exèrcits buscavan la victòria naval decisiva.
El general atenès va portar als perses a l'estret de Slamina, on naus perses van ser destruïdes per una flota grega a conseqüència d'una desorganització. Aquesta victòria va impedir que la invasió fos tan ràpida, i per no quedar atrapats en Europa, Jerjes es va retirar a Àsia .
L'any següent els grecs van fer l'exèrcit més gran i van anar en direcció nord, a Istme, per derrotar a Mardoni. En la següent batalla de Platea, la infanteria grega va tornar a derrotar als perses i van matar Mardoni. El mateix dia, al mar Egeu, els grecs van destruir les restes de l'armada persa en la Batalla de Micala, fent així que la invasió acabés.

HISPANIA ROMANAE - TEMPLES

Temple de Vic: va ser descobert en perfectes condicions l'any 1882 quan van enderrocar el Castell dels Montcada, el qual estava inclòs com a pati. La seva consrtucció data al segle II.
El temple és hexàstil: pòrtic de sis columnes amb capitells corintis que aguanten un frontó; a més a més, té una columna lateral per completar l'espai del pòrtic. Tot el conjunt està construït sobre un pòdium el qual s'hi accedeix per mitjà d'unes escales situades a la façana central.

HISPANIA ROMANA - TERMES

Termes de Badalona: aquestes termes subterrànies pertanyen a la ciutat romana de Baetulo actualment Badalona), les quals es troben en un bon estat de conservació, tot i ser del segle I aC. Les termes eren el lloc habitual d'esplai i purificació i, alhora era un lloc on fomentaven les relacions socials, comercials i polítiques.
El jaciment forma un conjunt termal complet: es conserven les tres sales de banys: el frigidarium, el tepidarium i el caldarium amb els mosaics originals. Té un total de 3.400 metres quadrats.
La importància d'aquest edifici romà és degut a la conservació total de les sales que componien amb les piscines i els paviments de les habitacions, la palestra i l'espai on hi havia el forn.

HISPANIA ROMANA - TEATRES

Teatre de Sagunt: és un antic teatre semicircular construit al voltant de l'any 50 dC. És un teatre gran, ja que té més de 90 metres de diàmetre, i tenia una capacitat per a més de 10.000 persones les quals es situen a les graderies.
El teatre està dividit en:
Scaenae: gran part de la original s'ha perdut, però se sap que al estar en un pronunciat desnivell necesitava alguna cosa per aguantar composta per 17 grans carreus cuberts de voltes de formigó. Això elevava el proscaenium 1,5 metres respecte la orchestra.
Cavea: es divideix en ima, media i summa cavea; a més a més, tenia la crypta in summa cavea. Es recolza en un vessant d'un turó, i s'hi acomoda la ima cavea, la qual disposa de 6 grades i i es divideix per mitjà de 3 escales en 4 cunei; la media cavea té 8 grades, 5 escales i 6 cunei; la summa cavea té 9 o 14 grades segons la zona en que se situa. 6 cunei.
Orchestra: té 7 metres de diàmetre i disposa de 3 grades.

Reconstrucció del teatre

Any 1870 Runes del teatre. 

HISPANIA ROMANA - AMFITEATRES

Amfiteatre d'Itàlica: era un dels teatres més grans de l'Imperi Romà i estava situat a la primera ciutat romana d'Hispania (actualment, Santiponce-Andalusia); va ser construit en temps de l'Emperador Adriano, entre els anys 117-138. Estava situat fora del recinte emmurallat de la nova urbs. La seva capacitat era de més de 25.000 persones aproximadament; tenia unes mides de 156 x 134 metres i la seva estructura era d'opus caementicium (formigó) i pedres o maons segons la zona. A més a més, les zones més importants, es cobriende marbre.
L'entrada prinicipal al teatre era a l'est, la Porta Triumphalis i, al costat d'aquesta entrada, ja a l'interior, s'obrien unes estances de culte anomenades Sacellum.

Parts de l'amfiteatre:
-La graderia-cavea estava dividida en tres zones, la ima, media i summa cavea, el qual estaven separades per uns passadissos anomenats praecinctiones. La ima cavea disponia de 6 grades, amb 8 portes d'accés i, estava destinada a una classe social alta (magistrats, senadors, etc). La media cavea tenia 12 grades i 14 portes d'accés i, estava destinada a la resta de ciutadans. La summa cavea estava coberta per un toldo i, estava destinada a les dones i als nens.

-El pòdium, delimitava la sorra i sustentava la graderia, i feia 2,30 metres d'alçada. Hi havia una galeria perimental que comunicava amb la sorra a través de 10 portes i, juntament amb el pòdium, estaven coberts de marbre. A més a més, s'obrien una sèrie de finestrs per il·luminar la galeria.

-L'arena era on es celebraven les lluites  de gladiadors -munus gladiatorum-. El seu oval mesurava 71 metres per 48 metres.

-La fossa bestiaria era on es guardaven els animals -venationes- els quals accedien allà a través d'unes galeries amb rampes que anaven a l'escena. Aquesta fossa estava coberta amb una estructura de fusta sobre la qual s'hi estenia la sorra i, es van construir 8 pilars per a subjectar-ho.

Aquest amfifeatre tenia a més a més varies sales dedicades al cult de Némesis i de Dea Caelestis.

Amfiteatre de Segòbriga: aquest amfiteatre és el que millor es conserva de l'Hispania interior. És l'edifici més gran de la ciutat de Segòbriga (on estava construït), però en comparació amb els altres que hi havia a la península, la seva mida és petita. Va ser construït entre els segles I i II, prop de l'entrada principal a la ciutat.
L'edifici estava destinat a lliutes entre gladiadors, entre animals, o entre homes i bèsties, fins al segle III. Al segle IV es va utilitzar com a magatzem agrícola. Al segle XVII es va destruir parcialment per la construcció del monestir d'Uclés.

L'amfiteatre tenia una capacitat d'uns 6.000 espectadors, distribuits en graderies construides sobre el terreny. La seva forma era elíptica irregular. L'arenae media uns 40,5 metres de longitud màxima i, se separava de la graderia per un pòdium. A l'interior hi havia gàbies per a les feres i habitacions pels gradiadors. La cavea es dividia en tres zones horitzontalment: ima, media i summa cavea, les quals estaven separades per una espècia de muros segons la classe social que hi pertanyia. Verticalment es dividia en 12 cunei delimitats per escales que acabaven als vomitorium (portes d'entrada i sortida).

L'Acròpoli d'Atenes

L'Acròpoli era, litreralment, la ciutat alta; va ser construida durant la segona meitat del segle V aC, a l'Atenes de Pèricles, quan un grup d'artistes van restaurar un turó rocos creant l'Acròpoli. Tenia una doble funció: defensiva i com a seu dels principals llocs de culte. També és coneguda amb el nom de Cecropia, en honor a Cècrops, l'home-serp, que va ser el primer rei atenès.
L'Acròpoli està situada a 156 metres per sobre del nivell del mar; i medeix 270 metres de longitud i 85 metres d'amplada. 
Al principi de les Guerres Mèdiques s'estava construint el temple d'Atenea, l'anterior a l'actual Partenó; però durant la segona Guerra Mèdica, com que Atenes va ser ocupada pels perses, tota la acròpolis va quedar destroçada. Quan van acabar aquestes guerres, com que van ser guanyades pels grecs, van començar a haver-hi governants a la ciutat, el qual van aprofitar per reconstruir els edificis i construir-ne de nous: el Partenó, el Erecteion, els Propileus i el temple d'Atenea Niké.

Propileus: eren la gran entrada a la Acròpoli d'Atenes. Van ser construits l'any 437 aC per l'arquitecte Mnesicles; però l'any 480 aC van ser destruits pels perses.

Els Propileus estaven constituits per un edifici central de forma rectangular de 18,12 metres d'amplada i 12,96 metres de fons. El cos central tenia una façada exterior i una altre interior, el qual estaven formades per 6 columnes dòriques que delimitaven 5 portes d'accés a l'Acròpoli; la més alta media 4,13 metres d'amplada i 7,38 metres d'alçada.

Temple d'Atenea Niké: aquest temple va ser construir per conmemorar la victòria sobre els perses en la batalla de Salamina i data sobre els anys 421 i el 410 aC. D'aquesta construcció se'n va encarregar l'arquitecte Calícrates, el qual es va haver d'adaptar al petit espai que li van assignar.

A l'interior del temple hi havia un xoanon, una imatge d'Atenea personificada com Niké, o deessa alada, símbol de les victòries navals; se li van tallar les ales perquè així no pogues abandonar mai la ciutat.

Erecteion: és un temple jònic fet per Filocles, entre els anys 420 - 460 aC. Estava construit al lloc més sagrat de l'Acròpoli, on la deessa Atenea va fer que un oliver florís, com a regal per Atenes. Aquest temple està construit en dos nivells, és asimètric; de planta irregular i tenia 6 columnes en forma de dones. Està dividit en dues parts (no comunicades entre sí), ja que una part estava dedicada a Atenea i l'altre a Posidó i altres déus i herois mítics.

















Partenó: era un temple dòric dedicat a Atenea la qual els atenesos la consideraven la protectora d'Atenes. Era l'edifici principal de tota l'Acròpol; va manar construir-ho Pèricles en agraïments a totes les victòries contra els perses i va ser construit per l'escultor Fidias juntament amb els arquitectes Ictino i Calícrates.
L'interior estava dividit en dues sales i dues entrades independents. La sala oriental era la més gran, dividida en columnes dòriques i era on hi havia una estatua d'Atenea. A la sala occidental hi havia 4 columnes jòniques al centre, i s'hi guardava el tresor de la deessa.
Era un edifici religiós i més tard es va convertir en una església bizantina, una església llatina i una mesquita musulmana.
Més tard, els turcs ho van utilitzar com a magatzem de pólvora i una bomba caiguda en ell, va provocar una gran explosió que en va destruir gran part.
El que en podem veure actualment, n'és una restauració.

L'Acròpoli d'Atenes va ser declarat per la UNESCO Patrimoni de la Humanitat l'any 1987.

Àgora d'Atenes

L'Àgora d'Atenes era un centre cívic i s'hi trobaven els organismes de l'Estat; també s'hi comerciava. Té diferentes funcions: polítiques, socials i religioses. Era un lloc on els etenesos s'hi reunies per intercambiar ideea y comerciar entre ells, dialogar, criticar al gobern de la ciutat, etc.

Era un ample espai obert i s'hi trobaven edifics administratius, temples, tribunals de justícia, teatres, escoles, serveis públics, biblioteques i pòrtics.

Hi havia diferents edificis:

-Estoa: edifici amb forma rectangular, de gran longitud, seguit per una filera de columnes. Allà s'hi albergaven els pelegrins, i també servia per al comerç.

-Temple: s'hi feien petites representacions religioses, i s'hi reunia tot el poble.

-Odèon d'Agripa: lloc destinat als concerts musicals. 

-Bouleterión: era la cambra del Consell.

Via Panatenaica: era la principal entrada al recinte i atravessava tota la ciutat, desde l'Acròpolis fins a Kerameikos. La dividia en dos parts.

Bouleuterion: era l'edifici on es reunia la boulé, el consell. L'edifici era quadrangular, de 50 metres de costat; constava d'un pòrtic amb un pati de columnes, i també una sala de sessions.

Al principi estava format per 400 "bouleutas", però posteriorment van augmentar a 500. Eren elegits cada any, per mitjà d'un sorteig, entre els ciutadans de més de 30 anys, i rebien una paga de 5 "òbols". 

De dia i de nit hi havia sempre un mínim de 17 consellers disponibles per atendre qualsevol assempte urgent.

Stoa Poikilé: era un monument situat al nord de l'Àgora que va ser descobert el 1981. Tenia columnes d'oriques a l'exterior i jòniques a l'interior. Estava orientada cap al sud ja quehi entrava la claror del sol a l'hivern.

Després de ser construir, va ser adornat amb pintures, i d'aquí ve el nom de Poikile (pintat). En aquestes pintures s'hi van representar les victòries militars, ja siguin històriques o mitològiques d'Atenes. També hi havia a dins de la Stoa, escuts de bronze i armament que van agafar als que van vèncer.

El monument es va mantenir en un bon estat durant més de 6 segles; però quan Atenes va ser saquejada al 267, es van endur les obres més fàcils de retirar.

Hefesteion: és el temple millor conservat de l'antigüitat. Està construir de màrmol entre els anys 460 i 415 aC. És un temple dòric i té 6 columnes al front i  13 als laterals. Estava fet a partir del Partenó ja que te les mateixes proporcions i la mateixa decoració (tenia estatues d'Atenea i Hefest fetes per Aclámenes). No se sap qui va ser l'arquitecte però la majoria d'historiadors creuen que podria ser obra d'Ictino (el que va construir el Partenó).

Desde el segle VII fins l'any 1834, el Temple d'Hefesteion va ser una església cristiana.

Tholos: era l'edifici el qual els 50 bouleutes del Bouleuterion es reunien per menjar amb els diners públics. Era un lloc relativament petit ja que només hi cabien 25 divans. Estava format per una sala de planta circular sostinguda per sis columnes centrals amb una porta que s'obria al costat oest. El sostre era cònic i estava cobert en part amb teixes de terracota.

Areópago: és un petit turó de 115 metres d'altura situat a l'oest de l'Acròpolis i erael lloc on es renuia el Consell del Areópago; aquest consell controlava als magistrats, custodiava la Constitució, interpretava les lleis i jutjava als homicides,. Amb les reformes que va fer Solón i la creació del Consell dels Cuatrecents (Boulé) el poder del consell va anar disminuint.

Actualment, es conserven 250 metres del carrer del Aerópago.

Altar dels dotze déus: aquest altar estava dedicat als dotze déus adorats en l'Antiga Grècia, que eren: Zeus, Hera, Posidó, Deméter, Hestia, Apol·lo, Artemisa, Hefest, Atenea, Ares, Afrodita i Hermes. Estava situat al nord de l'Àgora, prop del Temple d'Ares, i va ser el punt zero desde el qual es calculaven les distàncies dintre de la ciutat d'Atenes.

Sobre els anys 490 i 470 aC es va fer una dedicatòria a l'altar.

MILES GLORIOSUS - PLAUTUS

Autor i gènere literari:

Menandro és l'inventor de totes les comèdies de roma.

Miles gloriosus o El soldat fanfarró és una obra escrita per Tito Maccio Plauto, un dramaturg romà. Va néixer l'any 254 aC i va morir el 184 aC. Era humil; va tenir una vida molt atrafagada, i va arribar a tenir una màxima popularitat entre els autors de comèdies romanes. Es conserven una vintena d'obres seves, les quals estaven totes inspirades en models grecs. Manifesta la seva relació amb el poble, el qual dóna a veure en situacions vis comica (força còmica) i es justifica com a hàbil manipulador del llenguatge. En moltes de les seves obres, hi predominen les escenes parlades, cantades o inclús amb acompanyament musical. El seu gènere literari és comèdia.

Argument:

Pirgopolínices, un soldat fanfarró del qual es burlen fins i tot els esclaus, rapta Filocomàsia, una cortesana atenesa, i se l'emporta a Efes amb ell. Casualment, el mateix soldat rep com a regal d'uns pirates Palestrió, criat del jove atenès Plèusicles, l'enamorat de Filocomàsia. Plèusicles viatja a Efes per intentar recuperar Filocomàsia, i s'hostatja a la casa del costat de la del militar. El criat fa un forat a la paret per tal que els enamorats es puguin veure. Escèler, un dels criats del militar, descobreix Filocomàsia i Plèusicles fent-se petons, però ells i Palestrió ho neguen, i li fan creure que ha arribat d'Atenes la germana bessona de Filocomàsia (que era qui s'estava besant amb Plèusicles).

Amb la complicitat de Periplectomen, el vell veí del militar, Plèusicles i Palestrió paren una trampa al soldat, fent-li creure que la dona del veí està enamorada d'ell, i li envien un anell de regal com a prova del seu amor. Palestrió aconsella al militar que abandoni Filocomàsia, que la deixi marxar a Atenes amb la seva germana bessona i que, a més a més, li regali les seves joies per guanyar el seu perdó. Plèusicles fingeix ser un capità que ve a buscar Filocomàsia de part de la seva mare malalta. El militar allibera Palestrió en agraïment pels seus serveis, i ell se'n va amb Plèusicles i Filocomàsia, que fingeix una gran pena per haver de separar-se del soldat. Quan el soldat entra a casa del vell, aquest el reté i l'acusa d'adúlter, i fa que el seu cuiner el castigui. Quan surt de la casa del vell, Escèler l'informa que ha vist Filocomàsia i Plèusicles fent-se petons, i el militar comprèn que ha estat enganyat per Palestrió i per la seva pròpia vanitat.

Personatges:

Pirgopolinices: és un soldat fanfarró, molt presumit, el qual es creu tot el que li diuen; a més a més, li agraden molt les dones.

Palestrió: és un esclau de Pléusicles, molt llest i astut, el qual sap solucionar tots els problemes. És molt fidel al seu amo.

Periplectomen: és un home vell, molt amable, i ajuda a un amic seu, jove, que té molt problemes. També és molt servicial.

Esceledre: és un esclau de Pirgopolinices, poruc i tafaner. Sempre vol tenir content al seu amo.

Filocomàsia: és una dona discreta i molt modesta. És l'amada de Pleúsicles. Sap fingir molt bé i fa molt bé el que li diuen.

Plèusicles: és l'amant de Filocomasia i està molt entregada a ella, ja que fa tot el que se li diu per a ella.

Acroteleucia: és una cortesana, també molt discreta i modesta, el qual es fa passar per la dona de Periplecomen. Sap fingit molt bé i apart, és una dona seductora i desitjable.

Milfidipa: és la serventa de Acroteleucia, molt útil, modesta i discreta. També se li dóna bé actuar. 

Resum:

Aquesta història se situa a Atenes, Grècia. Plèusicles, un noi jove el qual estimava molt a una cortesana lliure però estava correspost d'amor amb Filocomàsia. Aquest, ha de marxar cap a Naupacte en una missió oficial; aleshores, el soldat d'Efes Pirgopolinices, coneix a una noia la qual se l'emporta d'Atenes, contra la seva voluntat, cap a Efes.
L'esclau de Plèusicles, Palestrió, agafa un vaixell per anar a explicar-li al seu amo el que ha passat amb la seva estimada. Quan anava de camí, el seu vaixell va ser capturat per un vaixell de pirates i ell, va ser venut a Pirgopolinices com a esclau.
Filocomàsia i Palestrió es troben, i ella li demana una solució. De seguida, ell, li excriu al seu amo tot el que ha passat i li comunica que vagi a Efes. Plèusicles hi va se seguida i s'allotja a casa d'un veí de Pirgopolinices, el qual és amic del seu pare.
Palestrió fa un forat a la paret de l'habitació de Filocomàsia perquè així ella pugui passar a casa seva sense que ningú se n'adoni i es pugui veure amb el seu estimat.
Un dia però, l'esclau de Pirgopolinices, Esceledre, els veu junts des de l'impluvi i està pensant de dir-ho al seu amo perquè castigui a la noia. Palestrió però, li diu que no li digui res d'això al seu amo. Llavors, ell pensa en un plà i li diu a Esceledre que aqella noia que havia vist no era Filocomàsia, sinó que era la seva germana bessona que l'havia anat a buscar. Palestrió explica el seu plà a Filocomàsia, a Plèusicles i a Periplectomen, el vell que l'acull.
Una estona més tard, es van inventar un altre plà per aixì poder marxar. Fan creure a Pirgopolinices i a Esceledre que a dona de Periplectomen està enamorada de Pirgopolinices, (Periplectomen no té dona, és una clienta amiga seva la qual es fa passar com a tal). Posen en marxa aquest plà amb l'ajuda d'Acrotelèucia i Milfidipa (la seva serventa).
Pirgopolinices es creu tot el que li diuen i vol casar-se amb la dona del vell, però avans s'ha de desfer de Filocomàsia. Ell li diu que ja no la vol i que se'n vagi. Plèusicles es fa passar per marinar el qual portarà a  Filocomàsia (la seva suposada germana i la seva suposada mare) de retorn a Atenes i la va a buscar a casa de Pirgopolinices. Filocomàsia fa veure que l'estima molt i que li sap molt de greu separar-se d'ell, però marxa finalment amb Plèusicles i Palestrió que també se'n va amb els dos. Al final de la obra, Pirgopolinices se n'adona de que l'han estadat estafant i queda com una home enganyat i defraudat.

  

HISPANIA ROMANA - MURALLES

Muralla de Lugo: aquesta muralla rodeja tot el casc històric de l'antiga ciutat romana Lucus Augusti. Va ser construïda durant la segona meitat del segle III, per fortificar la ciutat, la qual encara es conserva actualment. El material de construcció va ser el granit.

La seva longitud és de més de 2 kilòmetres; l'amplada dels muros és de 4,20 metres o, en alguns trams, de 7 metres. La muralla constava de 85 o 86 torres defensives; només 46 d'elles es conserven en perfecte estat. També disponia de 5 portes d'accés a les vies principals de la ciutat. Entre els anys 1853 i 1921 se'n van obrir 5 més per necesitat a l'hora d'expandir la ciutat. De les 10 portes, 6 són peatonals, i la resta permeten l'ús de vehicles.

L'any 2000, la Muralla de Lugo va ser declarada PAtrimoni de la Humanitat.

HISPANIA ROMANA - PONTS

Pont d'Alcántara: és un pont romà en arc que va ser construit entre el 104 i 106. El seu nom, Alcantara (Al Qantarat), vol dir "el pont" en àrab. Va ser construït per l'arquitectre romà Cayo Iulio Lacer i dedicat a l'emperador Trajano. Té una longitud de 181,7 metres, i està fet de pedra. Va ser destruït varies vegades, com per exemple l'any 1213 pels musulmans; però sempre s'ha tornat a reconstruïr, per Carles I, Carles III, o Isabel II, entre d'altres.

El pont està compost per 6 arcs d'una distància de 214 metres sobre el riu Tajo, i es recolzen en 5 pilars. L'altura màxima que té el pont és de 48 metres en els seus dos arcs centrals. Els pilars rectangulars mesuren uns 12,20 metres per 8,3 metres i descansen directament sobre la roca de pissarra que va ser allisada a la perfecció per a suportar tot el pes. La calçada fa 8 metres d'amplada.

Al centre del pont, i sobre la calçada, hi ha un Arc de Triomf, que ha estat modificat diferentes vegades; mesura 13,15 metres d'alçada i té una planta rectangular de 11,5 metres per 2,60 metres, situat sobre el pilar central de la construcció.

Al costat del pont, hi ha un temple el qual hi ha una inscripció: PONTEM PERPETVI MANSVRVM IN SECVLA MVNDIA, aquest pont durarà mentre duri el món.

Pont de Salamanca: o Pont Major de Tormes, creua el riu Tormes a la vora de Salamanca. És una construcció de dos ponts separats per un castell situat al centre: el puente viejo, que recórre tota la part propera a la ciutat i que el seu origen és romà, i la puente nueva (denominada puente hispana).
La data de construcció del pont no es coneix del cert, però es situa entre els mandats de l'emperador August (27 aC-14 aC) i l'emperador Vespasià (69 aC-79 aC).  La seva longitud és d'uns 358 metres, l'amplada és d'entre 5.50 a 5.90 metres, i l'altura del pont és de 10 metres. Consta de 26 arcs, però només els 15 primers daten de l'època romana.
Antigament, hi havia una creença popular que deia que el pont havia estat construït primer per Hèrcules, ja que es va trobar una caixa de platina i dintre seu hi havia una medalla que feia honor a Hèrcules, i després va ser reedificat per l'emperador romà Marc Ulip Trajà.
Unes investigacions històriques posteriors, esmenten que el Pont de Salamanca va ser construït a la segona meitat del segle I.